Dept. : Control

“Control” és el nom del darrer disc del grup Dept. Havia assistit a alguns concerts i havia escoltat unes quantes cançons, però aquest disc m’ha captivat. M’hi vaig enganxar tot escoltant la cançó “Navegant pel món” . Preciosa. I una altra que em va cridar molt l’atenció, fins al punt que per a mi és la millor del disc, és “No diguis mai”, tota una al·legoria a l’optimisme. Un disc que combina cançons reivindicatives, cançons que denuncien (“Ja no controlem”; “Esclaus”), somniadores i tendres (“Com només un somriure”), fent una crítica a la societat i plantejant optimisme. Un disc que conjunta molt bé la música i la lletra. Tot un regal per a les orelles i pel pensament!

Un dissabte de primavera pel comtat de Lancaster (II): els Amish (14 d’abril de 2012)

Tal i com vaig explicar en el post d’ahir, durant la visita al comtat de Lancaster, em vaig endinsar a la cultura Amish (agafen el nom de Jacob Amman (http://en.wikipedia.org/wiki/Jakob_Ammann) (http://en.wikipedia.org/wiki/Amish). Hi ha una important comunitat Amish a Pennsilvània, però també a Indiana i alguns al Canadà. Van venir a les Amèriques cap a l’any 1693 i són cristians anabaptistes  Realment em va fascinar. Són gent molt senzilla que viuen gairebé de la mateixa manera que ho feien quan van arribar a Nord Amèrica.... Normalment viuen en granges i solen tenir bastant fills. No fan servir mètodes anticonceptius i per això, les famílies tenen molts fills que els ajuden al camp. Tot i que hi ha diferències entre les comunitats pel que fa a l’acceptació del progrés, viuen bastant allunyats de la tecnologia. No tenen electricitat, fan anar la cuina, els llums i les neveres amb gas propà. No tenen telèfon, tot i que en algunes comunitats es comença a acceptar que n’hi hagi un (mai dins d’una casa) en algun pal per tal que puguin trucar en cas de necessitat. Els Amish disposen de les seves pròpies escoles: la mainada va a escola fins al vuitè grau (aquí l’educació normalment és fins als 12è grau). La mestra és una noia soltera de la comunitat que els ensenya les matèries bàsiques, així com l’anglès i també una mena d’alemany (Pennsylvanian Dutch : http://en.wikipedia.org/wiki/Pennsylvania_Dutch ), que ve a ser la seva llengua pròpia i amb la qual parlen entre ells. La noia, pagada per la comunitat, deixa la feina quan es casa.  Dins de la comunitat Amish es segueix la religió, però no tenen esglésies ni mossens, sinó que es reuneixen dins de cases particulars per pregar i resar. La gent no es bateja fins que és adulta: decideixen entrar lliurement a la comunitat. Normalment, de cada 10 joves, 9 hi entren, de manera que actualment als EUA hi ha uns 250000 Amish. Un cop entren a la comunitat ja es comprometen a seguir les regles per a tota la vida i si fan alguna cosa inoportuna, la comunitat els reuneix i els pot fer fora.  No són violents, al contrari i són gent molt amable i atenta. A Pennsilvània paguen tots els tributs però per exemple, tot i que hi tenen dret, no solen utilitzar els sistema sanitari. Es mouen amb carros, convenientment senyalitzats. Un altre punt curiós és la vestimenta: sol ser de polièster i els vestits els fan les dones de la casa, que han après costura (els homes aprenen més a manejar els animals i els camps). Els homes sempre porten barba i vesteixen pantalons negres amb tirants; camisa llisa (pot canviar el color) i barret de palla els dies de treball i un parell de models més pels dies de missa (aquests models són de color negre i poden valer uns 60-80 dòlars i els compren). Són molt curiosos els vestidets pels nens petits! Ah, no porten botons perquè ho consideren un luxe! Normalment solen anar descalços, però no sempre, també tenen sabates. Pel que fa a les noies, porten vestits llargs, sempre per sota genoll. També els fan les pròpies mares. Per les nenes petites, solen ser de colors vius, però a mesura que les noies creixen, els colors es solen reduir a blaus, liles i verds (quan estan solteres). Quan es casen, passen a vestir gairebé de negre. El vestit de casament és molt senzill, sol ser blau amb una espècie de tela blanca al damunt i el guarden fins el dia que es moren; enterren la dona amb el seu vestit de casament. No es tallen mai els cabells i el porten recollit dins d’una espècie de tela. Llavors també tenen un barret que sol ser negre o blau i que el compren fet (sol costar uns 38-40 dòlars). A les dones Amish els agrada molt també fer els seus propis edredons, que la veritat és que són impressionants! Quan es casen, organitzen un menjar a on hi conviden moltíssima gent. Tenen permís provisional per tal de fer uns coberts que llavors treuen i els aprofita algú altre. S’hi volca tota la comunitat: ajuden a cuinar, a muntar, etc. (un casament no resulta barat...). La roba la renten les dones a mà i l’estenen a fora:  fa gràcia veure les extensions de roba estesa i en perfecte ordre, de més petit a més gran! Solen ser autosuficients; es fan el pa, cuiden animals i els camps  i venen els seus productes, tot i que també van al supermercat. Crien porcs però no tenen costum de menjar-ne només que el dia d’any nou, ja que consideren que porta bona sort. Alguns supermercats de la zona tenen aparcament per a carros pels Amish, així com literatura específica per a ells i algunes menges. Pel que fa als joves, segons les comunitats, són més o menys liberals i alguns adopten costums d’avui en dia, mentre que altres comunitats són molt més estrictes.

La visita als Amish, tota una experiència! És fascinant veure com a l’era de la tecnologia, l’antiguitat i el progrés conviuen en harmonia!

(La fotografia correspon a vestits Amish de dona. El de la dreta, el blau, és un vestit de núvia)

http://www.tv3.cat/videos/187494126

Un dissabte de primavera pel comtat de Lancaster (I) (14 d’abril de 2012)

Un dissabte d’abril, ja esgotant el temps lliure als EUA, una simpatiquíssima companya de feina, la Bonnie, es va oferir a passar el dia amb nosaltres. Ho vam acceptar immediatament i ben d’hora, ben d’hora, ens va venir a buscar amb el seu cotxe “fantàstic” (si, té de tot: càmera per mirar a darrera, telèfon incorporat, es fa mig anar la casa des de dins, etc). Ens va fer una volta pel comtat de Lancaster (http://en.wikipedia.org/wiki/Lancaster_County,_Pennsylvania ) : vam poder veure un pont cobert, molts Amish passejant amb els seus típics carruatges (quan te’ls trobes si no hi ha visibilitat pots haver d’aguantar una bona estona darrera seu), granges, més Amish treballant al camp amb eines tirades per cavalls i amb la seva típica indumentària, camps i verdor, vaques, cavalls, etc. Finalment vam arribar a casa seva, gairebé una mansió! Ella es va canviar i vam anar cap a una casa veïna, a on li deixen tenir un cavall gratuïtament i ella  a canvi té cura de l’animal del propietari del terreny. El va ben netejar i pentinar i ens vam dirigir a una casa veïna a on tenen una zona habilitada per a l’entrenament amb cavalls. Vam conèixer la propietària de la casa i els seus gossos juganers. El lloc és preciós, amb una bassa i una glorieta i una tranquil·litat absoluta, tot de prats verds i animals. Mentre la Bonnie feia la seva classe, vam anar a passejar per la carretereta, al costat d’un creek (torrent) que diuen ells. Quina sensació tant gran de relaxació entre la natura, els arbres despuntant, els aneguets, etc. Després de la passejada, vam retornar a buscar la Bonnie i vam anar a deixar el cavall a casa seva. Però mentre el netejava, suposo que li devia anar sabó als ulls i l’animaló, en Buddy, es va tornar com boig, va trencar la tanca de fusta a on estava lligat i va començar a donar voltes com un animal desbocat, desnucant gairebé a la propietària! Finalment, un cop calmat, la Bonnie el va acabar de netejar i vam refer la tanca trencada. Amb l’ensurt encara al cos, vam tornar a casa la Bonnie i d’allí vam anar directament a una granja Amish, del germà de la noia que l’ajuda amb les feines de la casa. Només d’arribar vam trobar tres nens simpatiquíssims fent la migdiada sota un arbre, davant de la casa. Anaven vestits a l’estil Amish i vam parlar-hi una bona estona. Ens vam demanar què volíem i la Bonnie els hi va dir una dotzena d’ous. Mentre ens esperàvem que els anessin a buscar directament a les gallines, va venir el pare. Per dintre la casa, les nenes espiaven, però no van sortir. La Bonnie ens va explicar que aquesta família té uns 11 fills i encara són molt joves! Els nanos a qui havíem interromput la migdiada ens van ensenyar els còmics que llegien i també els anuncis de tractors, pels quals se senten fascinats (depenent de les comunitats no fan servir tractors, normalment només utilitzen animals). Tot seguit, després d’acomiadar-nos d’aquella patoleia tant espavilada, vam anar cap a Lancaster, gairebé a la mateixa ciutat, a on vam anar a visitar una Casa Amish (www.theamishvillage.net) , és a dir, un recreació de la vida d’aquesta comunitat. Després de pagar els 8.5 dòlars d’entrada, una senyora molt amable ens va ensenyar la cuina d’una família i després vam pujar als dormitoris, a on vam poder copsar les vestimentes de la gent. Tot seguit, vam sortir a fora i vam poder a entrar a recreacions de com són les escoles, els llocs a on assequen el tabac, què fan servir per cuinar, la cuina que utilitzen a l’estiu, etc. Tot passejant vam veure els carros i també vam entrar a un lloc a on hi havia un simpatiquíssim senyor, en Chris Lubkemann que feia escultures amb la fusta; em va fer un “punyal” de record amb un escuradents!!! (www.whittlingwithchris.com ). Va ser molt amable i simpàtic estàvem xerrant quan de sobte el van venir a buscar: és l’encarregat de les cabres i una estava parint. Quan vam marxar del lloc ja n’havia tingut dues i se n’esperava una tercera! Vam continuar el periple tot visitant les gallines (peludes! http://en.wikipedia.org/wiki/Silkie ), burros, més cabres, etc. Abans de sortir del recinte vam passar per la botiga de records i ja ens vam encaminar directament cap al centre de Lancaster (http://en.wikipedia.org/wiki/Lancaster,_Pennsylvania ). En aquesta ciutat hi va néixer James Buchanan, que fou el 15è president dels EUA, així com també, per la zona, hi va néixer Robert Fulton (http://en.wikipedia.org/wiki/Robert_Fulton ) l’inventor del vaixell de vapor. Allí vam voltar una estona i la veritat és que molta cosa a veure no hi ha pas: un carrer d’artistes i la plaça de William Penn, amb referències a totes les guerres que hi ha hagut per aquests verals.... Vam pujar de nou al cotxe i vam tornar a fer ruta tot passant per infinitat de carreteres, per davant de la Universitat, per  poblets, granges. Vam passar momentàniament per un poblet anomenat Strasburg (http://en.wikipedia.org/wiki/Strasburg,_Pennsylvania) , molt “cuco” i finalment vam acabar l’excursió de nou a casa la Bonnie, a on ella i el seu marit ens van obsequiar amb un sopar (a les 7 de la tarda, hora americana!). Després de l’agradable conversa, vam retornar de nou cap a New Bolton Centre! Un dia diferent enmig d’una nova cultura!

(La foto correspon a un dels carros Amish que es poden trobar per les carreteres del comtat de Lancaster)

L’espanyolització TV3

CiU, de nou, s’ha venut. Sí, ben venut al dictat del PP. Ha permès que aquest partit, marcadament anticatalà, hagi posat un conseller més espanyolista que Franco al Consell Audiovisual. I la primera proposta que feu aquest senyor amant de la unitat d’Espanya, el senyor Armand Querol, va ser proposar que es posi el mapa espanyol a l’espai del “Temps” de TV3. Patètic, molt patètic, la veritat. També va reblar contra el fet que s’emetin documentals que puguin plantejar la independència de Catalunya. I segur que altres idees “brillants” sortiran de la ment obtusa d’aquest personatge.  I CiU calla. I “la nostra” cada dia ho és menys. Fins quan?? Fins quan ens cal aguantar aquesta ignomínia??

Tot s’acaba i tot recomença: gràcies Pep Guardiola!

El dia 27 d’abril, aquell dia que sempre recordo perquè és l’aniversari del meu avi que tant em va ensenyar, la Moreneta, la patrona de Catalunya, no va fer el miracle i Pep Guardiola va anunciar que deixava de ser entrenador del Barça. Una decisió personal totalment respectable.  En Pep, a part de donar una gran espectacle futbolístic i moments de glòria inoblidables, és tot un exemple de coherència i de saber fer. Ha canviat la mentalitat del club, l’ha impregnat d’optimisme i sobretot de valors: esforç, tenacitat, lluita, educació. I ha forjat el millor equip de futbol de tots el temps. Des d’aquí, gràcies Pep per aquests grans moments! Moltíssima sort i esperem que tornis algun dia al Barça com a entrenador i com a president! I gràcies pel moment que em vas regalar i l’alegria indescriptible que em va fer veure la foto d’aquest post. Un moment que mai oblidaré! Fins aviat, campió!

Via llarga (un conte)

Ja fa temps que m’he aficionat a això de l’escalada esportiva. Una tarda de diumenge primaveral, avorrit com una ostra, un amic em trucà i em proposà que m’iniciés amb això del món de l’escalada. Tot i que sempre m’hi havia mostrat molt cautelós, al final hi vaig accedir, si més no, per passar una tarda diferent, estirar les cames i matar les cabòries.

Al principi em va costar familiaritzar-me amb els noms de l’escalada: l’arnés, els peus de gat, el gri-gri, etc. Però un cop m’hi vaig posar, em vaig enamorar d’això d’enfilar-me per les parets. Tan de bo ho hagués provat abans: la tensió de ser només la paret i tu, tu i la paret, la capacitat de concentració, l’adrenalina d’aconseguir la fita. Quines sensacions! Part de la culpa de que m’enamorés d’aquest esport també fou gràcies als savis consells dels meus amics escaladors des de ja fa molt temps. I des d’aquella tarda, que he viscut un idil·li amb l’art de pujar i repelar parets. Després d’un any, d’anar-hi cap de setmana sí, cap de setmana també i aprofitar una de les setmanes de vacances d’agost per recórrer mig país descobrint parets, em vaig convertir en un expert. Però un dia qualsevol, un dimecres de novembre,  sortint de classe de rus, la vida em canvià, solter d’or, abella de flor en flor que era jo. La vaig conèixer casualment, quan li va caure el barret que portava per resguardar-se d’un hivern avançat. I com qui no vol la cosa, ens vam posar a xerrar, vam quedar per un altre dia prendre un cafè abans d’entrar a classe, per anar a fer una copa, fins que un dia vam deixar que la passió se’ns mengés. Vaig abandonar momentàniament l’escalada, vaig fer com un ós, vaig hivernar enmig d’abraçades càlides, moixaines tendres i pubis calents i plaents. Però amb l’entrada de la primavera, més fogós que mai de noves sensacions, vaig decidir recuperar l’afició a l’escalada i li vaig dir a la Lídia, la meva noia, si ho volia provar. Al principi no li va fer molta gràcia, però me la vaig endur un cap de setmana a Sadernes, amb nit de sexe sota les estrelles inclòs, i la vaig convèncer. Li costà, però arribat l’estiu, hi estava gairebé més enganxada ella que jo. Recordo un capvespre a Solius, a on després de pujar parets, se’m menjà l’eina ardent després del comentari d’ella dient que s’aguantava amb la paret perquè amb les cames tan obertes i ella tan enganxada a la paret, el seu sexe li feia de ventosa. Em vaig posar calent com una teia imaginant que es masturbava tot fregant-se amb l’arnés que li marcava més que mai els llavis inferiors. I després de deixar el terra lleugerament emblanquinat i no precisament de magnesi, vam acabar la nit amb un bany de nuesa sota les estrelles de la Mediterrània. I la canícula de l’estiu es feu present... i decidírem passar el nostre primer estiu junts fent escalada. Ens vam entrenar uns dies amb el misticisme de Montserrat en l’art de la via llarga, un tipus d’escalada que necessita diverses cordades per pujar uns quants centenars de metres. I després de Montserrat, amb mon pare vam intercanviar la seva furgoneta pel meu cotxe, hi vaig posar un matalàs d’allò més confortable i fogonet, i gasoil per a poder arribar a Taltaüll, a la Catalunya Nord. De camí, però, vam fer marrada a un bosc per deixar que l’escalfor s’evaporés pels nostres porus després de fer l’amor. I és que amb els shorts i l’escot que portava la Lídia, em costava concentrar-me i no pensar en com m’agradaria ser part de les seves calcetes per poder estar a prop del paradís que em dóna tant plaer. Un cop a lloc, vam escalar un parell de dies per les parets que centenars de milers d’anys enrere havien esguardat la vida del l’home de Taltaüll i els seus coetanis, vam passejar pel poble, vam comprar vi als productors locals i ens vam embriagar d’alcohol i amor... Senzillament, vam gaudir del goig de les vacances. Al tercer dia, vam decidir anar a fer via llarga a la població veïna de Vingrau. Vam fer un parell de parets sense cap problema, però a la que anàvem per la tercera, no sé pas com, vam quedar penjats com dues llonganisses i a mercè del ventijol. Vam cridar per si hi havia algú rondant pels voltants que ens pogués sentir. Resposta nul·la. En un principi ens vam posar nerviosos, però de seguida, en veure’ns mútuament allí penjats ens agafà un autèntic atac de riure. Vaig poder comprovar que no hi havia perill de caure, però tampoc m’atrevia a fer gaire res. La Lídia sortosament portava damunt el telèfon mòbil i va fer una trucada al servei d’emergència. Després d’indicar-los detalladament a on érem i quina era la nostra situació, ens digueren que en menys de mitja hora eren allí. Tranquils ja amb la perspectiva d’un rescat imminent ( i que ens entrava dins de l’assegurança esportiva que ens havíem fet, sinó ens hauríem arruïnat !) vam decidir distreure’s. Tot pendolant vam tocar-nos, moment que ella aprofità per agafar el meu arnés i fer-me un petó de rosca. Servidor va lligar les dues cordes amb l’ajuda d’una cinta, de manera que estàvem ben a prop. I d’un petó vam passar a un altre, i no em vaig poder estar de posar les mans sota la brusa i pessigar-li els mugrons (m’hauria encantat llepar-los, però els nostres moviments estaven bastant limitats...). Ella, malgrat les dificultats, aconseguí (i no sé pas com!) posar les seves manetes per dins dels pantalons i comença a jugar amb la punta de la meva tercera cama, lentament, resseguint cada plec de pell. I el seu palmell s’acoblà al meu cilindre desitjós de moviment. Començà a fer relliscar amb un bon ritme la mà amunt i avall, seguint el ritme del vent que movia els dos fuets que semblàvem allí penjats a la intempèrie. Fent gala de la merescuda i veritable fama que les dones són capaces de fer més d’una cosa a la vegada, s’anà movent, i sola es va masturbar amb l’ajuda de la costura dels pantalons ajustats fregant el seu clítoris. Mentre ella feia moure la mà, vaig tancar els ulls i vaig llepar l’aire imaginant que la meva llengua feia el mateix i també  jugava com la cosit dels pantalons ho feia  amb el sexe de la Lídia. Quan ja notava que em pujava un calfred espinada amunt i un espasme anunciava que estava a punt de vessar, vam sentir una veu cridant “Allô, vous êtes bien?”. No vaig ser a temps d’aguantar-me i descrivint una corba que ni el millor expert físic en velocitat curvilínia hauria imaginat aconseguir, em sortí una raig de magnesi blanquinós i líquid que anà a parar damunt del casc d’un dels bomber que ens havia de rescatar. Vermell com un pigot, em vaig amagar la minga mentre la Lídia no parava de riure mentre acabava de gaudir de l’orgasme que els pantalons li havien causat i li contestava que estàvem bé al bomber que es tocava estranyat allò que li havia caigut damunt del cap. El rescat transcorregué amb algun que altre imprevist, però al cap de gairebé un parell d’hores ja érem de peus a terra. Mentre fèiem paperassa, el bomber que havia rebut el meu “regal” em va demanar de parlar i en veu baixa i amb un inconfusible accent rossellonès em preguntà: “Com caram sou pujat aquí dalt, us hi heu quedat penjat i a sobre us hi sou colgat amb la parenta?” Em vaig mirar la Lídia que em picà l’ullet i li vaig respondre al nostre rescatador: “Mestre, el nostre és un amor d’altura!”

Lipdub per la llengua

A principis de primavera, a Perpinyà, a aquesta part del país que fa uns segles ens van arrencar, però que continua lligat als Països Catalans, es va fer un lipdub per la llengua catalana, amb més de 7000 persones clamant per la nostra llengua.  Aquesta assistència de gent és un nou record mundial! Almenys personalment em provoca una gran emoció veure tanta gent clamant per tal que la nostra llengua no desaparegui ni a la Catalunya Nord ni a enlloc. M’encanta sentir les peculiaritats del rossellonès, d’aquesta part del país que ens van arrencar. El govern de París, igual que l’espanyol, també persegueixen les llengües minoritàries com el català. Però cada dia som molts. I espero que cada dia siguem molts més! Senzillament, m’encanta aquest lipdub! J  (Es pot veure també amb 3D)